Entrevista a Coralie Fargeat

"La mirada social cap a la dona està plena de prejudicis"

Coralie Fargeat és la cineasta del moment. Artífex d’una de les sensacions de l’any, la revulsiva i alhora lúdica La sustancia, Fargeat torna al Festival després de triomfar a l’edició de 2017 amb l’impactant Revenge, la qual va guanyar el Premi a Millor Direcció i el Citizen Kane a Millor Direcció Novell. A la roda de premsa prèvia a l’anticipada projecció a Sitges de la seva nova pel·lícula, que va guanyar el Premi a Millor guió el passat Festival de Cannes, la cineasta francesa va parlar sobre les seves nombroses influències, el seu procés creatiu i el paper que va jugar Demi Moore durant el desenvolupament del film - Per Andreu Marves

La sustancia és una pel·lícula diferent a Revenge, en escala i ambició.

Encara que la idea de La sustancia neix després de Revenge, li he donat moltes voltes als seus temes des de fa temps. De fet, malgrat les seves diferències, les dues pel·lícules parlen de com són percebudes les dones: mentre que a Revenge les percepcions venen de fora, dels homes, a La sustancia és una qüestió d’autoimatge. Després de debutar, em vaig preguntar quin volia que fos el següent pas, i em vaig fixar com a objectiu crear un món que se sentís propi i específic. Era ambiciós, i no ho hauria aconseguit mai si no fos per l’aprenentatge que va suposar rodar la meva òpera prima.

La pel·lícula conté referències evidents al cinema de Cronenberg, Lynch o Kubrick. Com t’han influenciat aquests grans mestres?

Vaig créixer veient les seves pel·lícules i van passar a formar part de la meva vida. El cinema és l’únic lloc en el qual em sentia còmode de jove. Des de llavors, l’obra d’aquests autors viu dins de mi i configura la meva identitat. Això sí, pels meus llargmetratges, he hagut de digerir la seva influència, per fer-la pròpia. El que més m’interessa de cineastes com ells és el seu ús del llenguatge cinematogràfic per explicar una història sense haver de recórrer als diàlegs. Creen experiències audiovisuals, no gaire diferents d’un viatge psicodèlic. Així va ser el primer cop que vaig veure 2001: Una odissea de l’espai: la vaig veure tard, als vint-i-tants, i em va impressionar molt com narra sense haver de recórrer a paraules. Hi ha molt al cinema que no pot ser explicat, una cosa així com la vida subconscient de la pel·lícula. És quelcom que apel·la a la imaginació de l’espectador, de manera semblant a llegir un llibre, on les paraules són les mateixes, però cada lector les visualitza de manera diferent.

Com va arribar Demi Moore al projecte?

Mentre escrivia el guió, vaig pensar que necessitava una actriu icònica, que simbolitzés com és estar sobre l’escrutini públic. És com vivim totes les dones, però, sobretot, és com viuen les actrius: el moment que els hi treus els focus, desapareixen. Això complicava el càsting, ja que implicava confrontar les candidates amb les seves pitjors fòbies professionals. Era un risc, perquè suposava una innovació, un procés que no saps en què resultarà al final. Durant les meves primeres reunions amb la productora va sortir el nom de Demi Moore; em va encaixar molt amb el que ja tenia al cap, però no volia fer-me il·lusions perquè no estava segura que volgués arriscar tant la seva imatge. Quan va dir que sí que estava interessada, em vaig sorprendre.

Com va ser la preparació amb ella?

Vam repassar molt el paper per assegurar-nos que tot funcionés bé, ja que es tractava d’un personatge molt específic. A més, tinc un estil de dirigir molt visual al qual els actors s’han d’acomodar per estar en sintonia amb la posada en escena. També em preocupaven el maquillatge prostètic i les escenes amb nus, a més de la dimensió del rodatge: es tracta d’un film independent rodat a França, amb equips molt més petits als que Demi deu estar acostumada. Però, en resposta, va oferir una actuació honesta i extraordinària.

Com va ser el rodatge de la pel·lícula?

Tot un repte. Volia conservar la llibertat creativa alhora que feia alguna cosa amb més pressupost. Sobretot, volia utilitzar actors estatunidencs perquè la història aconseguís una escala major, universal, en certa manera. Vaig començar escrivint el guió jo sola, sense socis ni ningú que m’aconsellés. Volia un producte final desinhibit amb el qual estigués conforme. També volia coproduir, per així poder treballar a França amb el meu equip i crear una sort de bombolla creativa de gent afí. Entre altres coses, havíem d’organitzar el rodatge al voltant del procés d’aplicació de maquillatge, que pot arribar a ser molt llarg. Hi havia tants factors a tenir en compte i tanta flexibilitat per part nostra, que pràcticament va ser un experiment.

El subtext de la maternitat també és evident. Com relaciones això amb el tema central de la pel·lícula?

La mirada social cap a la dona està plena de prejudicis, molts dels quals tenen a veure amb si ets o no mare, i en aquest sentit té importància perquè precisament la pel·lícula gira en torn aquesta imposició. El personatge de la Sue (Qualley) neix, literalment, de l’Elizabeth (Moore), qui inevitablement té por de morir. Una manera d’escapar d’aquesta mortalitat és reproduint-se: tenir fills és una de les poques formes que tenim de perpetuar la nostra existència.

Quina experiència tens amb el Festival?

Quan vaig presentar Revenge aquí la reacció va ser espectacular. Sitges té un públic molt honest, la qual cosa agraeixo. Així que tinc bons records. Per això, m’encanta poder estar aquí de nou amb La sustancia.

[entrevista extreta del Diari del Festival dels dies 6 i 7 d'octubre de 2024]