Entrevista a Damian McCarthy

"M'agrada jugar en la fina línia entre la comèdia i el terror"

Després de diversos curts, Damian McCarthy va debutar en el llargmetratge el 2020 amb Caveat, una pel·lícula que ell mateix defineix com l’epítom del que algú entendria com a cinema independent al cent per cent. Després de passar per diversos festivals, Shudder va confiar en ella per estrenar-la en streaming i finançar el seu següent projecte. Hem pogut parlar amb ell sobre Oddity, present a la secció Panorama, i sobre els seus gustos en relació amb el terror – Per Javier Parra

Quins són els teus primers records relacionats amb el gènere?
Probablement, de pel·lícules de terror nord-americanes. Els meus pares tenien un videoclub i de petit vaig veure un munt de clàssics en VHS, sobretot dels vuitanta. La primera que recordo és Poltergeist. M’encantava la idea d’una família maleïda vivint en aquella casa, em va semblar molt creativa, encara que em fes molta por. Vista ara, no fa tanta por, però continua sent genuïna.

Com va sorgir Oddity?
Vaig escriure l’esborrany mentre rodava Caveat i el vaig desenvolupar durant el muntatge. Volia fer alguna cosa indie que barregés diversos subgèneres: una mica d’història de fantasmes, una mica de pel·lícula d’assassins, una mica de terror psicològic, un home invasion. Així, vaig sentir que podia enganxar el públic. Caveat es va acabar estrenant a Shudder i, com que tenia bona relació amb ells, em van preguntar si tenia alguna cosa entre mans. Els va agradar el guió i vam decidir fer-ho junts.

Tens alguna referència clau per a la concepció de Oddity?
Va ser una barreja de coses. Vaig tornar a veure Divendres 13 i La nit de Halloween. Oddity és molt diferent, però hi ha alguna seqüència que va néixer com a homenatge a aquests slashers. A més d’això, vaig revisar Ringu d’Hideo Nakata, que és aterridora pel seu disseny de so. Pel tema del folk horror i la bruixeria, també vaig revisar L’home de vímet original.

Coneixes una pel·lícula anomenada The Fear (1995)?
És curiós. La conec perquè molta gent m’ha dit: "Ah, en aquesta hi ha un home de fusta. L’has vista?". Al principi els deia que no, perquè de veritat no l’havia vist i encara no ho he fet. Ara n’he vist algun fragment i em sembla una bona referència. Tant de bo l’hagués vist abans. Quan escrius o rodes, les influències apareixen de manera subconscient. Potser ni tan sols ets conscient que hi són. També m’han dit que Oddity recorda l’esperit de Creepshow i dels EC Comics.

Com definiries la teva concepció del terror a les teves pel·lícules?
El meu objectiu principal és entretenir. No crec que ni els meus curtmetratges ni Oddity es prenguin massa seriosament a si mateixos. M’agrada jugar en la fina línia entre comèdia i terror i la meva idea mai serà disgustar o pertorbar. Quan algú vegi alguna de les meves pel·lícules, vull que es posi nerviós. Però, en última instància, la sensació que vull que quedi és que ha estat entretingut. Hi ha títols que es prenen massa seriosament. Algunes són brillants, però tan serioses i aclaparadores que potser no les torni a veure mai més, tot i que m’agradin.

Com veus l’actual panorama del cinema de terror o fantàstic?
Estem en un gran moment. No crec que hi hagi una tendència clara i això és meravellós. Sense una moda concreta, sento que la gent s’està tornant experimental. Mira, per exemple, De naturaleza violenta o Longlegs. Una és un slasher d’autor hiperviolent i l’altra és una cosa molt estranya, cerebral i oberta a la interpretació.

Què poden esperar els espectadors de Oddity?
És una pel·lícula compacta i interessant. Dura una hora i mitja i es sorprendran de quants personatges, ensurts i escenes tenses hem pogut incloure en tan poc temps. Vam guanyar el Premi del Públic al South by Southwest. La gent reia, cridava i s’espantava. Va passar igual al BIFAN de Corea del Sud. Molts s’han sorprès pel tipus de comèdia negra de la pel·lícula. Quan la gent comença a relaxar-se, tot es torna macabre. I llavors arriba el riure nerviós.

Quins són els teus principals referents en el terror?
John Carpenter, Sam Raimi i Guillermo del Toro són els meus clàssics. Si hagués de dir els meus preferits, diria Carpenter i Bong Joon-ho que, entre Memories of Murder (Crónica d’un assassí en sèrie), Snowpiercer i Paràsits, té una excel·lent capacitat per utilitzar l’espai. Com mou la càmera i la manera com els seus films estan muntats el converteixen en un narrador molt hàbil i, probablement, el millor director en actiu.

Quines són les teves pel·lícules de terror preferides?
La cosa i Terroríficament morts. La segona és brillant com a barreja perfecta de comèdia i terror. La vaig tornar a veure fa poc i havia oblidat el bona que és. El pla final en què Ash viatja al passat és increïble.

Si tinguessis l’oportunitat de fer un remake, què faries?
Pregunta difícil. És curiós perquè he parlat amb productors i alguns estudis sobre projectes en marxa. El problema de rehacer una pel·lícula és que sempre es compararà amb l’original. És difícil fer alguna cosa completament nova. Quan fas un remake o una seqüela, tens la pressió addicional que ha d’estar a l’altura de l’original. Vaig ser a Neuchâtel i vaig tornar a veure Estan vius. És estrany que ningú s’hagi atrevit a fer-ne una nova versió. Té molt potencial per a un remake. En realitat, si pogués rehacer qualsevol pel·lícula, faria de nou Caveat.

Tens en marxa algun nou projecte?
Estem en fase de preproducció. No puc dir gaire al respecte. És terror i tornem a rodar al sud-oest d’Irlanda, igual que Caveat i Oddity. És una cosa força diferent en alguns aspectes, però serà bona i esperem estrenar-la a finals de 2025.

[entrevista extreta del Diari del Festival del dia 5 d'octubre de 2024]