Entrevista a Enrique Buleo

"A l’hora de crear, no acostumo a posar-me límits i faig quelcom que intenti parlar de mi i de com veig el món."

Després d’haver dirigit un parell de curtmetratges, el manxec Enrique Buleo presenta la seva òpera prima, un títol que entusiasmarà aquells afins a propostes com Destello bravío o Espíritu sagrado. Així, el director es posiciona en el mapa espanyol com un dels cineastes que reivindiquen la seva terra com un lloc on el realisme màgic abraça el costumisme. Amb motiu de l’arribada de Bodegón con fantasmas, un títol antològic dividit en cinc capítols, conversem amb Buleo sobre els seus referents i sobre com va concebre aquesta raresa del cinema nacional, un film que demostra que un altre tipus de cinema fantàstic espanyol també és possible. – per Javier Parra

D’on ve la idea de Bodegón con fantasmas?

Soc molt barroc i normalment parteixo de moltes idees i temes per fer les meves pel·lícules. Bé, almenys així ha estat amb els meus curtmetratges fins ara i amb els projectes artístics en què he estat involucrat. És difícil triar un germen concret, tot i que és cert que una de les idees que sobrevolava tot el que escrivia durant un temps era la d’exorcitzar o de transgredir la mort. Malauradament, en el meu entorn proper hi va haver diverses morts de persones més o menys joves en poc temps. Això em va fer estar molt sensible amb el tema i vaig passar un temps escrivint coses relacionades amb la mort.

En quin gènere ubiques la pel·lícula?

És un híbrid i al principi em costava una mica situar-lo en un gènere concret. M’agrada pensar que és una tragicomèdia rural. Però també és cert que té elements fantàstics.

Té una certa connexió amb el realisme màgic i el tipus de costumisme que s’està fent últimament. Com el cinema de Chema García Ibarra, per exemple.

Sí, té alguna cosa de realisme màgic. La Manxa em fascina. La trobo molt propera a Llatinoamèrica pel que fa a creences i a moltes altres coses. Crec que Espanya en general ho és, però com que jo escric des de La Manxa, és el que jo veig.

Quins són els teus cineastes favorits o referents en el fantàstic o el terror?

Encara que no faig coses específicament de gènere fantàstic, quan ho faig tampoc em fixo gaire en els meus referents. M’encanta el terror i m’agraden molt Cronenberg, Carpenter, Craven, Hitchcock i Lynch. D’altra banda, també m’encanten cineastes com Aki Kaurismäki o Berlanga, per això crec que la meva concepció del cinema és bastant àmplia.

Si haguessis de dir tres pel·lícules favorites, quines serien?

És difícil, però la primera la tinc clara: El resplandor. L’he vist dues-centes mil vegades i no me’n canso mai. Em fascina del primer segon a l’últim. I dels últims anys, m’agraden molt Las colinas tienen ojos, la d’Alexandre Aja, i Hostel.

Com creus que es rebrà Bodegón con fantasmas fora d’Espanya?

Durant el desenvolupament de la pel·lícula, hem estat en diversos mercats i laboratoris, i la gent ha connectat molt bé amb l’humor, tant a Toronto, Cannes, Trieste com a Locarno. Diuen que els sembla un humor molt proper a les zones rurals dels seus països. He fet una cosa molt personal i relativament local, perquè és un tipus d’humor i una manera d’entendre el món, la vida i les relacions entre les persones molt pròpia d’una zona, però sembla que es comprèn força bé.

Com veus el panorama actual del cinema fantàstic?

A nivell espanyol, crec que des de fa bastants anys s’estan fent coses molt interessants, cosa que no passa en molts altres gèneres i àmbits, on considero que s’està imposant una certa moralitat repressiva. Per això intento no posar-me molts límits, perquè tinc ganes de fer una obra molt lliure i personal. Això fa que, a l’hora de crear, no em posi límits i faci alguna cosa que intenti parlar de mi i de com veig el món, de les coses que em fan riure, de les que em fan por i de les que em fascinen.

I llavors, què és el que et fa por i el que et fascina?

Em fa molta por la solitud, és una de les coses que més m’aterren. Em fa molta por el desamor i em fa molta por la mort. Però també em fascina la mort en la ficció. Els slashers em donen la vida. Tanmateix, en el dia a dia, la mort em terroritza cada cop més. Potser perquè a mesura que passen els anys, és natural que certs éssers estimats s’acostin a aquesta realitat. És una cosa que m’aterroritza molt. I la manera que tinc d’exorcitzar aquestes pors és sentint-ne fascinació alhora.

[entrevista extreta del Diari del Festival del dia 5 d’octubre de 2024]

[Escolta aquí la Roda de Premsa de Bodegón con Fantasmas]