Entrevista a E.L. Katz

"El gènere necessita realment anar més enllà, provar coses noves i intentar ser valent"

E.L. Katz va començar dirigint curts a mitjans dels 2000 i aviat es va fer un nom com a guionista i director. Va escriure Pop Skull d'Adam Wingard i el 2013 va debutar en el llargmetratge amb Jocs bruts (Cheap Thrills). Des de llavors, ha treballat en sèries de televisió (Scream, La cosa del pantano, La maldición de Bly Manor, Channel Zero). Després de Pequeños delitos, Azrael és el seu tercer llargmetratge – per Javier Parra

D'on sorgeix la idea d’Azrael?

Un dels meus millors amics des de fa molt de temps és Simon Barrett, guionista de The Guest i You’re Next. Fa anys que intentem treballar junts. També ens hem donat suport mútuament, perquè a tots dos ens agrada fer coses estranyes. Quan treballes a Hollywood, no a tothom li agraden les coses estranyes. Va arribar un moment en les nostres carreres en què ens vam desafiar l’un a l’altre i vam dir: “Escrivim les pel·lícules de terror que volem veure.” No importava si algú les faria o no. I en Simon va tenir un somni, gairebé com si algú li ho hagués transmès directament al cervell. Ho va descriure com a El príncep de les tenebres de Carpenter, com quan escoltes la interferència d’una ràdio. Li va quedar gravat al cap, com una advertència del futur, de com anirien les coses. Ell va escriure el guió i vam decidir fer-la junts.

Et volia preguntar sobre com és treballar amb Simon Barrett, però t'has avançat.

Som família. De vegades la família crida, es baralla… però hi ha molt respecte i estima, i tots dos venim del mateix entorn. Sentim que el gènere necessita realment anar més enllà, provar coses noves i intentar ser valent, i aquesta és la nostra principal afinitat. Ell és com un soldat. És el meu germà d'armes.

Com va arribar Samara Weaving al projecte?

Vaig parlar amb diverses actrius i no volia enganyar-les. Els vaig dir que seria una feina dura. “No t’ho passaràs bé. Estaràs al bosc trenta nits seguides, coberta de fang, arrossegant-te per tot arreu i farà molt fred.” Una actriu em va dir: “No puc fer-ho pel bé de la meva salut mental”, i ho vaig trobar molt comprensible. Samara Weaving, en canvi, va dir: “Fem-ho.” No li va importar gens, no tenia por. Li va agradar la idea, el repte i l’aventura. Així que vam decidir llançar-nos-hi amb ella.

Vas treballar en una de les meves sèries preferides, Channel Zero. Com va ser treballar amb Nick Antosca?

Va ser un somni fet realitat, perquè en Nick és un tipus molt peculiar i li encanta donar suport a cineastes estranys com ell. Té unes idees molt boges i li encanta portar-les a la pantalla. Hi havia una gran llibertat artística. Encara que estàvem fent una sèrie de televisió, que sol ser un producte corporatiu, es sentia com un projecte de cinema independent. A The Dream Door [Katz va escriure i dirigir els sis episodis de la quarta temporada], fèiem el que volíem: escenes senceres amb plans generals estranys perquè semblés que estaves dins d’un malson.

Quins han estat els teus referents?

Després de tants anys com a fan del terror, hi ha molts noms que t’acaben influenciant. M’encanten Lucio Fulci i Tobe Hooper. Per a la concepció d’Azrael, hi ha molta influència del terror de supervivència. Hi ha John Boorman amb Deliverance, Rituals de Peter Carter, Páncio antes del amanecer de Jeff Lieberman, i també una mica de cinema soviètic. M'encanten Tarkovsky i Massacre d’Elem Klímov. També hi ha molt del nou extremisme francès dels 2000. Aquella època va ser increïble per al gènere. Pel·lícules belles i superviolentes amb actors genials.

Quines són les teves pel·lícules de terror preferides?

Això és molt difícil, perquè canvien tot el temps. Fa vergonya perquè quan dius les òbvies, la gent diu: “Ok, ets un bàsic.” És clar que ens agrada El resplandor. És clar que ens agrada La cosa. És clar que ens agraden totes aquestes. Però crec que El más allá és la meva preferida [diu mentre mostra el tatuatge inspirat en la pel·lícula que porta al braç]. M'encanta com és esgarrifosa i estranya. També m’agrada molt Desapareguda de George Sluizer, l’original. És aterridora. I La matança de Texas, que no hi ha res com això. És un autèntic malson a plena llum del dia que et crema el cervell.

Com va arribar Fulci a la teva vida?

A través d’aquelles antigues edicions especials italianes d’Anchor Bay en VHS. Feien bones restauracions sense censura. Vaig començar amb el cinema d’Argento i després em vaig endinsar en el material italià. Ja saps: Argento pot ser més elegant, però Fulci és realment genuí. M’encanten Miedo en la ciudad de los muertos vivientes, Aquella casa al lado del cementerio, El más allá, Luca el contrabandista, La conquista de la tierra perdida… Crec que els efectes especials que feia eren molt esgarrifosos.

T'atreviries amb un remake de Fulci?

Oh! Seria una gran responsabilitat. Però ho faria. Fa temps hauria dit que no, però crec que ara sí que hi hauria manera de fer-ho, simplement per protegir-ho, perquè no vull que ningú més ho faci malbé. Només jo puc arruïnar-ho. M'atreviria amb El más allá, que és una mena d'estat d'ànim únic, i crec que és una cosa que falta en moltes pel·lícules de terror actuals. Però no li diguis a ningú de Hollywood. És una cosa que quedarà en els meus somnis.

[Entrevista extreta del Diari del Festival dels dies 10 i 11 d’octubre de 2024]